Presentació del municipi

Les primeres poblacions a la zona de Pinell, daten del 2500 aC, dins del període del neolític. Com a testimoni en resten una dotzena de sepulcres de fossa. A l’entorn de l’any 2000 aC, cap al final del neolític i durant el calcolític, s’estableixen grups humans a les muntanyes de Vallvanera i Treumal. Com a testimonis de la seva presència, trobem diversos monuments megalítics: menhirs de Vallvanera, Terme de Belliu, del Mas Ros i dolmen Cova dels Moros.
El principal testimoni de l’estada dels romans a aquestes contrades és la Vil·la de Pla de Palol, que data d’entre els segles I i IV dC. Hauria ocupat una àrea de 10.000 m2, una part important dels quals correspondrien a patis i a espais no construïts. La vil·la explotava els recursos naturals de la terra, tant l’agricultura com el conreu de la vinya, així com l’extracció d’argila per a la fabricació de ceràmica. Els productes obtinguts s’exportarien per mar gràcies al port natural que constituïa Cala Rovira.

A partir del segle IX s’inicia el repoblament dels territoris de la Vall d’Aro, un cop recuperats dels sarraïns, aprofitant l’orografia del terreny. Els primers colonitzadors són pagesos. No es coneix amb exactitud quan es constitueix el primer assentament, si bé, consta que l’any 881, el rei Carlemany dóna al bisbe de Girona, Teuter, el territori de la Vall d’Aro, on ja ha començat l’extensió de la població en direcció a la costa.
La primera referència documental de Fanals d’Amunt (nom originari de Platja d’Aro) apareix l’any 968. Es tracta del precepte del rei Lotari, confirmant Sunyer com a abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols, així com de les seves possessions, entre les que hi figuren Fanals i la seva església.
El Castell de Benedormiens, origen del poble de Castell d’Aro, apareix documentat per primera vegada l’any 1041, quan les autoritats religioses, els nobles i cavallers del territori lliuren al monestir de Sant Feliu de Guíxols la custòdia del castell, amb l’obligació de protegir en temps de guerra tota la Vall d’Aro, del qual Fanals n’és una part important.
Malgrat que la Vall d’Aro és una terra fèrtil per al conreu, els humils pagesos no són els únics habitants del Fanals medieval. Durant el segle XIV, podem destacar les possessions i residència d’una branca de la família empordanesa dels Llavià. Llop de Llavià, un dels membres d’aquesta família assisteix a les Corts de Cervera el 1359, com a noble de Fanals, i Ramon de Llavià esdevé abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols entre 1328 i 1348.
L’any 1585 apareix documentada l’existència de la nova església de Fanals de Baix, l’actual Fanals d’Aro. Després d’abandonar Fanals d’Amunt, es forma al seu entorn un nou assentament. L’any 1698, les parròquies de la Vall d’Aro són incorporades a la corona, formant la batllia reial de la Vall d’Aro. El 1774 acaba l’ampliació de l’església de Fanals d’Aro.

L’actual situació administrativa dels pobles de la Vall d’Aro data tan sols de l’any 1858, quan, després de formar part durant segles d’un únic municipi, se separen en Santa Cristina d’Aro, Solius, Romanyà, Bell –lloc, Castell d’Aro i Fanals d’Aro. Així es configura, a grans trets, el naixement de les dues viles actuals: Santa Cristina d’Aro i Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró.
L’agitada vida política i social de la segona meitat del segle XIX sacseja la vida local. La Llei d’Ajuntaments de 1843 estableix un model municipal centralitzat, en benefici dels terratinents amb rendes més altes (sufragi censatari). El sexenni revolucionari suposa un parèntesi en aquesta estricta normativa i s’instaura el sufragi universal en les votacions. A les eleccions de 1869, queda palès el caràcter federal i republicà de l’Empordà i de Fanals. No és d’estranyar, doncs, que en resposta a la suspensió de garanties constitucionals i a l’acció de desarmament de la milícia popular, dictades pel Govern, els federals s’alcin i els fanalencs els facin costat, participant en l’anomenat Foc de la Bisbal, on s’enfronten a les forces governamentals.

L’any 1916, Josep Ensesa i Pujadas, industrial fariner establert a Girona, permuta el deute d’un flequer de Sant Feliu de Guíxols per una parcel·la a peu del turó de S’Agaró. L’any 1923, Josep Ensesa i Gubert, pren en ferm la promesa de son pare de lliurar un solar a S’Agaró al primer fill que hi edifiqui. Sorgeix així l’emblemàtica casa Senya Blanca (1924). L’arquitecte Rafael Masó i Valentí, de gran sensibilitat artística, recull amb entusiasme l’ambiciós projecte dels Ensesa de construir una ciutat residencial i fer de S’Agaró un petit poble català integrat al medi. Aquest estil es perceb en diversos espais: Senya Blanca, les pèrgoles de la Plaça del Roserar, la casa Sibils (1929), o la casa Gorina (1931), entre d’altres. Simultàniament, els mateixos anys es desenvolupen noves construccions: el luxós Hotel Monumental, els Banys de Sant Pol i l’Hostal de la Gavina. S’Agaró esdevé punt de trobada d’artistes i homes de lletres, de teatre i de polítics catalans i espanyols, i s’hi celebren nombroses festes, sopars, balls, sardanes, batalles de flors i festes esportives i nàutiques, estroncades amb el conflicte civil espanyol.
Simultàniament, encara durant els primers anys del segle XX, l’actual Platja Gran és del tot verge, sense cap edificació d’alçada, i només un xic més a l’interior s’escampen les primeres masies establertes a la plana, lluny del barri de Fanals d’Amunt. A partir de la segona dècada del segle XX, comença un incipient desenvolupament del turisme, però no és fins després del conflicte civil espanyol que no apareixen els primers establiments turístics que, juntament amb els xalets de segona residència ja existents a la Pineda d’en Bas, fomenten una creixent colònia estiuenca.
El desenvolupament turístic definitiu es produeix amb el canvi de nom de Fanals d’Aro pel de Platja d’Aro (1962), el canvi de capitalitat i de l’Ajuntament del nucli històric i d’interior de Castell d’Aro a Platja d’Aro (1962). Coincideix també amb la primera gran campanya de promoció turística d’abast internacional El amor se cita en Playa de Aro (1964), que obsequia 50 parelles a passar una setmana a la població, commemorant-ne 25 les seves noces de plata, i les altres 25 el seu recent casament. L’any 1970 l’Ajuntament, propietari del Castell de Benedormiens de Castell d’Aro, n’encarrega la primera restauració. Se’n conserva la part més antiga, del segle XII, la més propera a l’església.
L’any 1978 es reinicien les festes del Carnaval, i un any més tard es constitueix el primer Ajuntament de la nova democràcia, presidit per Ramir Pons. L’any 1983 entra en vigor el Pla General d’Ordenació Urbana, de vital importància per al futur desenvolupament urbanístic de la població. El mateix any, les sales del Castell de Benedoremiens s’habiliten per fer-hi exposicions. L’any 1995, el nucli antic de Castell d’Aro, juntament amb la urbanització històrica de S’Agaró i el seu camí de ronda, són declarats oficialment Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
L’any 1996 s’inicia una nova campanya turística de gran impacte: Platja d’Aro Té Premi!, que proposa a turistes i visitants buscar allí on trenquen les onades unes petxines i cargols de mar molt especials, que, degudament etiquetats, permeten a l’afortunat que els trobi aconseguir premis directes i participar en el sorteig d’un cotxe. El 1997 s’inaugura a Castell d’Aro el Museu de la Nina, que recull 800 nines d’arreu del món i de totes les èpoques. L’any 2001 se celebren els 25 anys de Carnaval, amb una actuació molt especial del la Companyia Comediants, que reuneix milers d’espectadors als carrers i a la Platja Gran.
Els primers anys de l’actual segle XXI estan caracteritzats per la construcció o modernització d’equipaments públics, com el Centre Cívic Vicenç Bou, la Deixalleria Municipal, la Biblioteca Mercè Rodoreda o el Parc dels Estanys a Platja d’Aro i la Sala Polivalent de Castell d’Aro; així com les obres de millora d’aquest nucli històric i del Castell de Benedormiens; i les obres d’acondicionament del Camí de Ronda de S’Agaró, que en consolida el seu caràcter arquitectònic ben diferenciat dels corriols feréstecs de la resta del litoral de la Costa Brava.